«L'exoesquelet»

Com una armadura, les formigues, les aranyes i els centpeus porten l'esquelet per fora. Jèssica Ferrer Escandell construeix així els seus poemes: cada text té una forma que es veu, una estructura que és alhora interior i paisatge. Una veu recorre les vores d'un cos que es mou, i busca en les paraules el que els ossos tenen de dens i de porós, la memòria i l'aixopluc. Al final d'aquest camí hi ha la idea d'una llar compartida, on es pot viure sense tenir arrels i on tot racó fa de casa.

Resum escrit per Convoca